Circulava amb la meua bici nova pels voltants del Centre La Ribera de Carcaixent,
bici germana de la que tenia fins que me la furtaren del garaig
comunitari, amb tot i casc, ulleres de sol i samarreta quasi
reflectant. Aleshores divisí a la llunyania per damunt la vorera, corrent a pas de carrera, una persona que em resultava coneguda. Amb la velocitat que de vegades computa el cervell m’adoní que era l’Antonio Zaragozá (alias Toni Zaragozá), aquell a qui aprovaren fa dos anys amb un quasi impossible 8 el primer examen de test de l’oposició a la plaça de tècnic d’Educació de l’Ajuntament d’Alzira
que jo, al llarg de 18 anys, havia anat configurant i donant-li cos i
contingut. Aquell que en el segon examen -que tingué lloc més d’un mes
després del primer, per donar-li temps- aprovà amb les puntuacions
unflades d’una part del Tribunal i el suspens de l’altra part, amb constància a l’acta que no estava per aprovar. En aquell procés selectiu on al primer -i únic- examen a mi em van posar un 4,906, i on s’empenyà l’alcaldessa Bastidas en presidir directament. No sé si perquè es presentava Toni, l’home de l’amiga de la seua amiga i col·laboradora Alícia, o perquè em presentava jo. He de confessar que en les poques ocasions en que ens hem creuat en aquests anys no he gosat de dir-li res; supose que no és obligat quedar bé amb qui no tens què.

Com
dic, ell corria a peu i jo a bici i ens vam creuar a velocitat de
creuer, i jo el vaig mirar, sense dir-nos res. Minuts després, vaig
haver d’allargar-me fins la fi d’aquella llarga avinguda, fer una
rodona i tornar per l’altre carril de
la calçada abans de girar per un caminal. I aleshores el vaig tornar a
veure vindre al ritme del seu trot d’entrenament. Ens vam tornar a
creuar i, en el moment que coincidirem en temps i espai, un al costat
de l’altre, ell damunt la vorera i jo a la carretera, es girà, alçà els
braços com un butoni i, amb veu alta i greu em feu “Uuuuu”,
com volent assustar-me. I de fet em vaig esglaiar un poc per la
sorpresa de l’atac verbogestual. (No sé si des de l’experiència de la
carrera pedestre sabrà el Sr. Zaragozà que un corredor en bici és un
subjecte emmaquinat amb un cert risc; qualsevol cosa que surta pot
provocar un accident, una caiguda, per exemple). Després
de la sorpresa del seu crit esgarrifador no vaig poder més que girar-me
(ja estava uns metres més enllà, que no vaig frenar i la bici seguí
avant com si no res) i cridar-li “quilipolla”, més que res com a mecanisme alliberador de la tensió i exorcitzador, per si de cas.

Tot allò em dugué a unes pregones reflexions que van quallar en dos punts alternatius però complementaris: o és que el Sr. Toni em
té molt present i era capaç de reconeixer-me sota el casc i les ulleres
i damunt la bici, que no sé per què, que jo no li he fet res, o és que
es dedica a asustar tots els ciclistes que es creua en els seus
entrenaments: no sé què serà pitjor de les dues coses.

A
l’endemà, comprant al supermercat, bon lloc per trobar conegudes i
coneguts, vaig coincidir amb un director d’un centre escolar d’Alzira,
li vaig preguntar pel Sr. Zaragozà i, de passada, li vaig contar l’anècdota. I m’informà, coses de la vida, que l’Antonio ja no treballava a l’Ajuntament d’Alzira, que havia tornat a la seua plaça que tenia Alberic, on havia demanat excedència per vindre a Alzira. Amén, novetat: ara s’ha quedat el Departament d’Educació al 50% de tècnics perquè el Sr. Antonio Zaragozá ha preferit els Serveis Socials d’Alberic a l’Educació d’Alzira, no sabem per què. Haurà de tornar a eixir la plaça, dic jo, encara que siga per ocuparla algú interinament que, supose, haurà demanat excedència…

Al
que anava des d’un principi, que no sé com prendre’m el tema de
l’esglai del corredor. El que intentaré és no elaborar cap de fòbia a
la bici, a Carcaixent o als
corredors de peu pla. Ni tampoc iniciaré un procés de paranoia de
persecució, estaré alerta. Encara com em vaig col·locar un retrovisor a
la bici! Així podré veure si s’acosta corrent algun correcamins
desesperat… Però i si duu la moto? Aleshores no hi haurà res a fer,
perquè amb casc és segur que no el reconec. Confiem, doncs, en la sort
i en la no-coincidència passiva. Però, sempre ens quedarà canviar d’itinerari. A ell o a mi.

Tweet

El dia 8 de març es celebra el Dia de la Dona Treballadora o, simplement el Dia de la Dona. Una
data que, almenys, hauria de provocar la reflexió sobre quina és la
realitat dels gèneres a la vida quotidiana. I com volem que siga.

És
ben evident la diferència entre hòmens i dones, especialment si no duen
roba o si s’han arreglat per eixir i anar de festa: diferències només
biològiques i socioculturals, podríem dir. És clar que també hi ha
diferències de comportament (psicològiques?) que venen determinades per
la biologia i les expectatives que la biologia ha anat elaborant al
llarg dels segles per a cada gènere en relació als comportaments que
anaven tenint i repetint cada dia i cada any.

A
hores d’ara ens trobem amb uns repertoris de comportament dicotòmics
hòmens/dones, masculí/femení, xiquet/xiqueta: formes de vestir, formes
d’expressar-se, de comunicar-se, models i estructures de pensament,
repertoris gestuals, formes de control personal i interpersonal.

Sexe és allò que biològicament ens determina a uns mascles i a altres femelles,
la forma que l’evolució de la nostra espècie ha triat per reproduir-se
i perviure al llarg del temps, generació rera generació i mil·leni rera
mil·leni. I fa que la femella/dona geste dintre el seu ventre els fills
que ha engendrat el mascle/home i després haja d’alletar-los i
cuidar-los. I el mascle/home ha de recolzar la dona/femella i els fills
mentre aquesta ha d’atendre l’embaràs o els nadons. Com ho fan mascles
de diferents espècies animals ja que, biològicament, humanes i humans
també som animals.

Gènere seria
el conjunt de rols, obligacions, formes de pensar, formes d’actuar que
una persona assumeix pel fet de tindre un sexe determinat. Una persona
i el conjunt de persones d’un mateix sexe, en una mateixa època i lloc.
El gènere és un constructe psicosocial que intenta adaptar els
comportaments individuals a les necessitats d’una societat concreta.
Per açò, en diferents moments històrics i en diferents zones
geogràfiques -cultures- hòmens i dones han assumit unes o altres
obligacions i responsabilitats i s’han vist i entés como a normals unes
o altres activitats.

Per al que ens pertoca, la nostra cultura occidental actual ha vingut dissenyant els gèneres amb un catàleg de trets masculins i femenins que
abasten tot el ventall de comportaments, des de la base de les dones
com a cuidadores dels fills i de la llar i dels hòmens com a guardians
de la família i proveïdors de menjar i altres bens.

Elles
han de ser sumises i dòcils i ells agressius i dominadors. Elles
dominen el llenguatge i el món dels sentiments i ells les activitats de
risc. Ells haurien de dur els diners a casa i elles tindre-la a punt i
endreçada i controlar els fills i les filles.

Si completem el repàs de la nostra actual cultura amb l’adjectiu necessari de "consumista" veiem com elles han
de fixar-se i comprar tot allò que té a veure amb la imatge i el cos:
roba, cremes i altres productes de bellesa, neteja i tocador; i ells han de fixar-se i comprar grans aparells , atifells electrònics, automòbils, bricolatges, eines d’esport i similars.

Ens trobem amb dos models de persona fets pels anys i la quotidianitat (la cultura) amb una base de diferències biològiques que expliquen però no justifiquen actualment aquesta dicotomia.

Perquè els drets humans que
ens hem reconegut i dels quals emanen les lleis i reglaments que, amb
la meta de la igualtat, regeixen les nostres vides de relació, ens
obliguen a redefinir els constructes dicotòmics sexistes i buscar un
nou encaixament dels gèneres, amb una confluència necessària i, sempre,
complementària; on els atàvics determinants bio-psico-socials no
determinen enfrontaments, dominis ni submissions.

És
per açò que considere que cal repassar diferents aspectes d’aquesta
necessària confluència de gèneres amb una sèrie d’articles en els que
intentaré analitzar la realitat actual i la prospectiva del futur més
pròxim, amb incidència en les possibilitats educatives a les famílies,
el sistema educatiu i social.

Us convide a seguir i col·laborar en el desenvolupament d’aquest tema en el blog CONFLUÈNCIA DE GÉNERES.

Tweet

A menys de vint metres del guirigall de sirenes i lluminària efervescent, el següent dimecres, dia de mercat, una dona major va caure al terra
amb l’anca trencada i va estar una hora gitada i atesa pel veïnat
perquè l’ambulància no arribava. I quan arribà només era una ambulància
sense assistència médica ni acompanyant del conductor.

Sobren paraules. Alguna cosa falla en l’122, en els plans d’emergència, en la sanitat pública…

Tweet

El Sr. Gerent ens
recorda que el passat 1 de gener l’Hospital de la Ribera complí 10 anys
de funcionament, compartint la seua infinita alegria perquè sembla que
han abastat la seua maduresa com a professionals i com a institució
plenament integrada en la vida de la comarca de la Ribera. Això
si, l’Hospital de La Ribera serveix per vertebrar la comarca, fins i
tot trencant la divisió d’Alta i Baixa, encara que les comunicacions
que hagueren servit per vertebrar-la veritablement i poder accedir-hi
ràpidament i amb seguretat encara estan ben lluny. Però això és una
cosa d’altres anàlisis.

No
sé per què s’empenyen els senyors que ens parlen de les meravelles de
l’Hospital i del Departament de La Ribera en demostrar-nos l’esforç en
prestar uns serveis de qualitat, l’esforç per tornar la salut als
pacients i en l’esforç per fer que no es posaren malalts. No caldria
tant de convenciment si fora de veres realitat. Els reconeixements i
les certificacions de qualitat, la qualificació dels serveis en l’avantguarda
de la sanitat valenciana no sembla als usuaris i usuàries que valguen
per a molt quan quotidianament pateixen les mancances reals de
l’hospital i no reconeixen en la realitat activitats de prevenció més
enllà de les revistes o insercions publicitàries en ràdio i premsa. Té raó en allò de la globalitat
de la Salut dels habitants de La Ribera, però no que des de l’Hospital
o el Departament faça massa per evitar que emmalaltisquen. Programes
preventius, seriosos i eficaços, on estan? En els racons de la història
ja fa massa anys, que no en els tebeos que encarten als diaris.

Quant que els agraden les xifres!!! Tantsmils ingressos, tantesmils urgències o intervencions quirúrgiques, o proves de radiodiagnòstic; o migmilió llarg
d’urgències externes. Ja en parlarem de tanta xifra, però es suposa que
això és el que ha de fer un Hospital i un Departament o una Àrea de
Salut, no? Potser no tants i millor acabats, però hauran d’atendre
urgències i especialitats, fer anàlisi i ressonàncies, radiografies i
altres proves. Quantes? Les que siguen necessàries, ni més ni menys.
Les quantesmil que calga.

Una
pregunta: quantes urgències són necessàries per atendre una urgència?
Una altra: quantes urgències són per causa de les modernes operacions
ambulatòries, o de les agendes tancades? Serien necessàries també
aquestes si altres xifres semblants. I saber quantes en són a usuaris
del Departament (que entren en el cupo) i
quantes per als de fora, que paguen per acte mèdic. I quin tipus
d’atenció. Quants diners paga la sanitat pública perquè els seus
pacients siguen atesos en "l’Hospital Privat de La Ribera". Ja saben,
és privat quan atén a pacients de fora del Departament.

Segueix parlant de la por que feia la nova experiència de la UTE
per a gestionar un hospital. I segueix fent-ne, de por. La diferència
entre el que costa una cosa i el que es cobra per ella és el benefici
per a la empresa gestora, no? Fa por, ja en parlarem. I diu que el ModeloAlzira és
una realitat plenament consolidada… A la Comunitat Valenciana i a la
Madrilenya… I poc més. Fa por? I que no em diguen que a Canadà copien
aquest model així com ens funciona ací, que no m’ho vaig a creure.

Els llits, ens diu dels llits, que l’Hospital té ara 300 llits, que ha crescut en tamany. I què? Hemodiàlisi nova i ampliada, hospital de dia oncològic… Tot inversions, 5 milions en inversions, regalets que fa l’Hospital al veïnat riberenc? No, obligació contreta i contractual per la UTE amb la Conselleria. De risa,
ens volen fer veure que les obligacions són regals!! A banda de la seua
obligació, beneficis industrials. I un centre de referència en
diferents tècniques punteres i epatants.

Excel·lències, ISO,
Tops20, gestió de qualitat en diverses àrees… índex de satisfacció
del 90% i una valoració de 9!! A qui li pregunten i sobre què? A les
dones que acaben de parir i tot ha eixit bé? A les persones que estan
esperant que els familiars dels malalts que estan asseguts a la planta
d’urgències siguen atesos? Als qui fan esperar i esperar, anar i
tornar? Si em deixen preguntar a qui jo vull puc saber, fins i tot,
quina serà la resposta. Això també ho saben el gerent i el cap de
màrqueting. Fins i tot quan convenien i contracten la formació i la
investigació. Que no dubte que siga bona i puntera, també. Com el de Màrqueting, un dels millors departament de l’Hospital.

Continua alabant els treballadors, 1.844 hòmens
y dones -de l’hospital i dels centres de salut-. Una plantilla amb
molts valors, els veritables protagonistes de la dècada prodigiosa de
la Salut a la Ribera. Cal que reconega l’esforç i la dedicació de totes
i tots i cadascuns i cadascunes, amb professionals a l’avantguarda del tractament de qualsevol patologia. Però també caldrà que la reraguarda estiga ben coberta, que és molt gran encara que siga
un conjunt de malalties insignificants -o no tant- i repetides i
avorrides… Per què serà que els treballadors i treballadores de la UTE de la Ribera diuen que cobren prou menys i treballen tantes més hores que els companys i companyes de la sanitat pública?

Els
treballadors i treballadores són els qui ara mateix estan sofrint i
sostenint el sistema de La Ribera amb el seu esforç i necessitat de
tindre un jornal, amb uns contractes tan perfiladets, minimitzats, retalladets
i acurats a favor de l’empresa. (O a casa, que no és obligat que
estigues contractat a la Ribera.) I la plantilla, que en massa casos ha
de deixar els criteris profesionals
per seguir els objectius de l’empresa, pot aconseguir incentius si
aconsegueix objectius que, massa vegades, ni sap quins són. Una
plantilla jove, molt jove, que ha d’aconseguir amb el vigor juvenil dur
endavant tota la tasca que se li posa per davant. Saben quants metges
han abandonat l’hospital en l’últim any? Per això canvien tant en
alguns serveis, clar, i no acaben d’aterrar mai. I les diferències
entre treballadors de la UTE i de la Sanitat Pública, o com els de la
Sanitat Pública han perdut tantes possibilitats al Departament.

Ens parla el Sr. Martín, Gerent, de
passats i de futurs i de que continuaran estant amb tots els ciutadans
de La Ribera amb l’objectiu de vetlar per la nostra Salut, la Salut del
Departament 10. Malgrat tot i gràcies a la complicitat de la Sanitat
pública valenciana. Que en lloc de contolar paga i deixa que facen el
negoci…

Tanca parèntesi i continuarà la sèrie.

Tweet

La concessió per a la construcció i l’explotació, al 1997, va ser per a un grup d’empreses privades que s’anomenà UTE (Unió Temporal d’Empreses) Ribera Salud. La UTE estava formada per una empresa de l’àmbit sanitari, ADESLAS (51%), de l’ambit de la construcció, ACS-dragados i Lubasa (cadascuna amb el 2%) i les que tenien els diners: CAIXACARLET, BANCAIXA i la CAM
(45%). Diuen que van haver en aquell moment serioses presions de la
Generalitat front a les Caixes, que no tenien massa gana de
l’experiment però van haver de cedir i embarcar-se en allò.
Els carletins poden recordar com la fussió entre la BANCAIXA i CAIXACARLET
i els negocis de l’Hospital de la Ribera es van fussionar també. D’ací
que persones afins per família o consanguinitat
ideològico-político-econòmica d’un dels artífex de la pujada al poder
de la Sra. Alcaldessa Crespo, l’exalcalde psocialista José Suey, aconseguiren llocs de treball a l’Hospital, i encara seguisquen allí, 10 anys després.
Pensaven
que la construcció de l’Hospital els costaria 41 milió d’euros, però
acabà pujant i pujant fins a 72 milions. (Algú diu que els diners que CaixaCarlet hagué de traure de més van ser part de la puntilla que obligà a la fussió amb Bancaixa)

Des que es posà en marxa, l’any 2009, la UTE Ribera Salud
rebria 204 euros per habitant de la zona i any. A més, l’Hospital podia
atendre malalts de fora de la zona i pacients de les asseguradores
privades, que és clar que haurien de pagar els serveis que se’ls
prestaren.
Però el
negoci no era tant, o no estava ben enfocat, i després de 4 anys de
pèrdues (reconegueren que havien perdut 5,24 milions ) la Conselleria
de Sanitat decidí arreglar-los-ho millor. I van decidir extingir el
contracte i tornar-los els diners (es pressupostaren en 2003 fins 43,9
milions d’euros) A més, els van indemnitzar amb 25,4 milions d’euros
pel que hagueren pogut de guanyar els 6 anys que quedaven fins els 10
que havia d’haver durat. Una indemnització que no estava prevista en
cap lloc: un bon regal (A tot açò, la Sindicatura de Comptes informà
negativament d’aquesta indemnització, però ací això mai no importa).

Així,
als 4 anys, es resolgué el contracte i la Conselleria tornà a ser l’ama
total de l’Hospital de la Ribera. però només per a tornar a traure el
negoci a concurs, afegint la privatització de tota l’Àrea 10 (amb els
13 Centres de Salut) i pagant la quantitat molt millorada de 379 € per
habitant i any. I la concessió s’allargava a 15 anys, ampliable a 20. I el concurs se’l tornà a adjudicar-se a la mateixa UTE Ribera Salut.
El
negoci va ser redó. Quan els números eixien mal per a la UTE-Ribera
Salut, la Conselleria feu totes les filigranes per arreglar-los-ho bé,
i a partir de 2003 ja va quedar tot clar i començaren a guanyar i
repartir-se diners. I en 2005 tingueren 1,8 milions d’euros de beneficis; en 2006, 2,5 milions d’euros; i en 2007, 3,1 milions d’euros. (Va com va i reparteixen beneficis?, diuen alguns….)

Hi ha qui pensa que en la Salut Pública no s’haurien de guanyar diners… Però a la nostra Àrea 10, ara Dpto. 11 de Salud els empresaris van repartint-se bona cosa de beneficis.

Sí, la pregunta és: com és possible que guanyen diners? La resposta, a partir del pròxim capítol, però avance que té molt que veure amb els treballadors i treballadores.

Per llegir un poc i fer memòria:

EL PAÍS: Segunda versión, a la baja, del modelo Alzira

LEVANTE-EMV: Colapso en el Hospital de la Ribera

Articles d’abans:

• 10 anys de l’HOSPITAL DE LA RIBERA, 1: INTRODUCCIÓ

Continuarà amb:

• ELS AMOS I ELS ENCARREGATS
• ELS CLIENTS I EL PERSONAL
• L’ATENCIÓ I LES ESTADÍSTIQUES
• LES NOTÍCIES I LA IMATGE
• PASSAT, PRESENT I FUTUR

Tweet

Ja fa 10 anys que s’inaugurà l’Hospital de la Ribera.
Ens ho han recordat molt activament en diferents mitjans de
comunicació, a nivell comarcal o de país. Des de l’empresa que gestiona
l’Hospital han aprofitat per contar-ho a la premsa, ràdio i televisió,
i què bé el tipus de gestió privada del servei públic de la sanitat

Són
10 anys d’un servei ben necessari per a una comarca com la de Ribera,
des de la Salut com un dret de les persones, i de la Sanitat com a "conjunt de serveis governamentals ordenats per a preservar la salut pública"

• LEVANTE-EMV: Colapso en el Hospital de la Ribera
• DINERO Y SALUD: ADESLAS 10 AÑOS COLABORANDO CON LA SANIDAD PÚBLICA. X ANIVERSARIO DEL HOSPITAL DE LA RIBERA
• UNA WEB ANTIGA PERÒ ACTUAL: HOSPITAL DE LA RIBERA DE ALZIRA, LA VERGÜENZA. MOLT INTERESSANTS I ESCLARIDORS ELS COMENTARIS A CADA POST
• EL PAÍS: EL MODELO DE ALZIRA SE EXPANDE .La gestión privada de la sanidad pública se amplía a otros hospitales 10 años después

Després
d’aquesta Introducció mínima, veurem en pròxims lliuraments si li
peguem un repàs, a poc a poc i en lletres clares, a les quatre o cinc
coses que cal dir del què i per què de l’Hospital de la Ribera i l’Àrea
10:

• EL QUÈ I EL PER QUÈ: EL QUANT
• ELS AMOS I ELS ENCARREGATS
• ELS CLIENTS I EL PERSONAL
• L’ATENCIÓ I LES ESTADÍSTIQUES
• LES NOTÍCIES I LA IMATGE
• PASSAT, PRESENT I FUTUR

Continuarà

Tweet

L’altre dia, un vell conegut em va mamprendre pel carrer, dient que amb el que havia escrit -jo- estava fent molt de mal.
En principi no sabia de què em parlava, però l’interlocutor em va acabar d’il·lustrar: es referia al meu escrit sobre les llumenetes de Nadal als carrers el que estava fent molt de mal als comerciants.
Us promet que em va sorprendre l’abordatge i els raonaments emprats. Sembla ser que si no hi ha llumenetes pels carrers el personal compra menys i els comerciants -alzirenys en aquest cas- vénen menys, i són greument afectats per la crisi. Em va retraure l’interlocutor que si jo deia aquestes coses era només pel que tenia contra l’Ajuntament…

La conversa no acabava d’acabar sinó que, alçant els dos la veu, ens vam repetir els arguments. Semblava ser que o jo tenia molt de poder, tant com per a fer que l’Ajuntament no manara penjar les guirlandes nadalenques pel carrer, o hi havia persones que parlaven per no callar i, mentrestant, buscaven un boc emissari (allò que en castellà diuen "chivo expiatorio") a qui abocar-li els seus mals, i que semblava que era jo.

Després de defensar la llibertat d’expressió -pròpia i aliena- acabí dient que si l’Ajuntament volia defensar el comerç local podia fer altres coses més serioses com, per exemple, no potenciar els centres comercials i, especialment, no haver promogut el meravellós Centre Comercial Vilella (però què faran els pobres jóvens alzirenys si no poden anar a Vilella al cine i a comprar roba de totes les marques, com recomanà i prometé la Sra. Alcaldesa als representants al Consell de Xiquets i Xiquetes d’Alzira en una memorable reunió, com a alternativa d’oci juvenil?).

Vaig alenar tranquil en veure uns dies després que ja estaven penjant els llums nadalencs a les avingudes, i ahir ja estaven tots penjats. Ja no seria culpa meua que a alguns comerciants alzirenys no els isquen ells comptes. Amb tots els respectes a totes i a tots els qui intenten viure del seu treball i dels seus negocis, el problema del comerç local alzireny -i d’altres ciutats- no ve de la Crisi actual ni de les llumenetes que pengen dels fils pel Nadal. La crisi bancària, els acomiadaments laborals i la por que es fa des de cada racó de la ciutat i de la premsa ha agreujat una realitat ben evident.
Ja fa uns quants mesos, comerciants alzirenys em comentaven el poc recolzament que tenien de l’Ajuntament. En aquells mesos, Vilella regalava a l’Associació de Comerciants sis mil euros per tal que feren no-sé-què amb ells. I, aleshores, els comerciants locals no els els tiraren a la cara, cèntim a cèntim, als factòtums vilellencs ni al regidor que, per activa o per passiva, segur que estava pel mig en el fet de l’almoina.

La situació econòmica actual és la conseqüència lógica d’un sistema pervers que ha anat desenvolupant-se des d’uns anys enrera, basat en el consum compulsiu, en fer-nos creure que no podem ser feliços si no consumim i que el món no pot girar si no consumim compulsivament i sense esme. Que és el que hem fet els darrers anys, podent o sense poder, amb la complicitat del sistema bancari i el control del joc per part dels grans especuladors. (recomane la lectura del que profèticament escrigué Arturo Pérez-Reverte en un article de l’any 1998 en El Semanal). Una perversitat economico-consumista que s’arrossega per tots els nivells de l’economia i ara esdevé en recessió, acomiadaments, comerciants locals que no vénen i centres comercials amb ofertes impossibles.

Tornant a l’amic de les llumenetes, deixeu-me dir-li que sent que tant ell com aquells comerciants locals s’ofengueren pel meu escrit. Però sent molt més encara que tinguen posada la bena als ulls i peguen trompades sense saber on ni per què. Haurien de llevar-se la bena dels ulls i posar-se les ulleres per poder esbrinar les raons i els perqués de la situació actual. I quins camins prendre per arribar a un futur millor. Perquè les crisis també tenen futur, si s’entenen com a moments de canvi, i s’enceten nous camins.

(Per assabentar-se’n de la Crisi i l’Economia Global, llegiu ATTAC)

Tweet

L’altre dia, un vell conegut em va mamprendre pel carrer, dient que amb el que havia escrit -jo- estava fent molt de mal.
En principi no sabia de què em parlava, però l’interlocutor em va acabar d’il·lustrar: es referia al meu escrit sobre les llumenetes de Nadal als carrers el que estava fent molt de mal als comerciants.
Us promet que em va sorprendre l’abordatge i els raonaments emprats. Sembla ser que si no hi ha llumenetes pels carrers el personal compra menys i els comerciants -alzirenys en aquest cas- vénen menys, i són greument afectats per la crisi. Em va retraure l’interlocutor que si jo deia aquestes coses era només pel que tenia contra l’Ajuntament…

La conversa no acabava d’acabar sinó que, alçant els dos la veu, ens vam repetir els arguments. Semblava ser que o jo tenia molt de poder, tant com per a fer que l’Ajuntament no manara penjar les guirlandes nadalenques pel carrer, o hi havia persones que parlaven per no callar i, mentrestant, buscaven un boc emissari (allò que en castellà diuen "chivo expiatorio") a qui abocar-li els seus mals, i que semblava que era jo.

Després de defensar la llibertat d’expressió -pròpia i aliena- acabí dient que si l’Ajuntament volia defensar el comerç local podia fer altres coses més serioses com, per exemple, no potenciar els centres comercials i, especialment, no haver promogut el meravellós Centre Comercial Vilella (però què faran els pobres jóvens alzirenys si no poden anar a Vilella al cine i a comprar roba de totes les marques, com recomanà i prometé la Sra. Alcaldesa als representants al Consell de Xiquets i Xiquetes d’Alzira en una memorable reunió, com a alternativa d’oci juvenil?).

Vaig alenar tranquil en veure uns dies després que ja estaven penjant els llums nadalencs a les avingudes, i ahir ja estaven tots penjats. Ja no seria culpa meua que a alguns comerciants alzirenys no els isquen ells comptes. Amb tots els respectes a totes i a tots els qui intenten viure del seu treball i dels seus negocis, el problema del comerç local alzireny -i d’altres ciutats- no ve de la Crisi actual ni de les llumenetes que pengen dels fils pel Nadal. La crisi bancària, els acomiadaments laborals i la por que es fa des de cada racó de la ciutat i de la premsa ha agreujat una realitat ben evident.
Ja fa uns quants mesos, comerciants alzirenys em comentaven el poc recolzament que tenien de l’Ajuntament. En aquells mesos, Vilella regalava a l’Associació de Comerciants sis mil euros per tal que feren no-sé-què amb ells. I, aleshores, els comerciants locals no els els tiraren a la cara, cèntim a cèntim, als factòtums vilellencs ni al regidor que, per activa o per passiva, segur que estava pel mig en el fet de l’almoina.

La situació econòmica actual és la conseqüència lógica d’un sistema pervers que ha anat desenvolupant-se des d’uns anys enrera, basat en el consum compulsiu, en fer-nos creure que no podem ser feliços si no consumim i que el món no pot girar si no consumim compulsivament i sense esme. Que és el que hem fet els darrers anys, podent o sense poder, amb la complicitat del sistema bancari i el control del joc per part dels grans especuladors. (recomane la lectura del que profèticament escrigué Arturo Pérez-Reverte en un article de l’any 1998 en El Semanal). Una perversitat economico-consumista que s’arrossega per tots els nivells de l’economia i ara esdevé en recessió, acomiadaments, comerciants locals que no vénen i centres comercials amb ofertes impossibles.

Tornant a l’amic de les llumenetes, deixeu-me dir-li que sent que tant ell com aquells comerciants locals s’ofengueren pel meu escrit. Però sent molt més encara que tinguen posada la bena als ulls i peguen trompades sense saber on ni per què. Haurien de llevar-se la bena dels ulls i posar-se les ulleres per poder esbrinar les raons i els perqués de la situació actual. I quins camins prendre per arribar a un futur millor. Perquè les crisis també tenen futur, si s’entenen com a moments de canvi, i s’enceten nous camins.

(Per assabentar-se’n de la Crisi i l’Economia Global, llegiu ATTAC)

Tweet

Llegim a la premsa que l’Ajuntament d’Alzira es gastarà enguany uns 59.000 € en il·luminació nadalenca. No sé si finalment serà eixa la quantitat o haurà baixat perquè els 59.141’86 € (IVA inclòs)
era la quantitat màxima per la que podien presentar-se proposicions.
Supose que, si ho diu la premsa, serà que ja s’ha adjudicat i abans del
dia 5 de desembre tindrem la il·luminació nadalenca ben a punt.

Segons es llig al Plec Tècnic (consulta’l picant a "PLEC TÈCNIC IL·LUMINACIÓ DE NADAL")
cal posar uns 140 arcs, 6 motius, l lletrero, 10 cortines i 4 garlandes
(deixeu-me que ho diga en valencià en l’aniversari de la Llei d’Ús)
repartides per un grapat de carrers, places i parcs de la ciutat. Podeu
veure al Plec els punts concrets on s’han de col·locar; supose que com
els darrers anys. A tot açò, en aquest preu no entra el consum elèctric
ni tampoc un bon grapat d’elements propietat de l’Ajuntament que
l’empresa adjudicatària podrà utilitzar (estrelles, papanoels, neu, cortines, palmeres, avets, rètols…)

¿Que
a l’Ajuntamentd’Alzira no sabien que havia d’haver crisi quan aprovaren
el pressupost d’enguany? Potser quan aprovaren el pressupost encara no,
però si quan els 18 de setembre i 8 d’octubre passats s’aprovà el Plec de Clàusules Administratives i el 16 d’octubre la Sra. Alcaldessa Dª Elena convoca el procediment de licitació y, seguidament, es publica al BOP nº 253 de 23/10/2008.

¿El
Govern Local vol veure els carrers, les places i parcs alzirenys plens
de llum i color, perquè l’esperit nadalenc no s’apague des del 5 de
desembre al 5 de gener? Amén, Aleluia.

¿Que hi ha qui pensa que aquest meravellós esperit nadalenc actual és simplement l’exaltació lluminosa del consum desaforat? Si, jo mateix, i és una trista lliçó que estem ensenyant als nostres fills i néts aquella del Consumisme Meravellós Insostenible i Injust. Models de vida i de futur ben desadaptats i desadaptants…

D’un Ajuntament com el que tenim (amb totes les benediccions democràtiques
possibles, no ho dubte, al·leluia, amen) no podem esperar molt més.
Cadascú educa des dels seus objectius de vida i de futur, i els del
PP/PSD-PSIC.CV d’Alzira són els que són.

Però
deixeu-me almenys que demane que les peretes acolorides que em toquen
en el repartiment (dic jo que, almenys uns 6 euros d’il·luminació en la
meua mitjana familiar) no les posen o, encara que siga, que no les encenguen. Així s’estalviarà algun cèntim, dic jo, d’energia. D’eixa que cal estalviar.

Que la gràcia del déu del consum, disfressat ara de vermell amb barbes
blanques i després de camell amb reis al damunt, es vesse damunt els
vostres cors i pugueu trobar el temps i els espais per comprar tot el
que no necessiteu!!

O, si no, que senzillament visqueu aquests dies com una perfecta excusa per fer festa familiar i pugueu fruïr dels vells i dels menuts i dels qui us assemblen més en l’edat. fins i tot, de vosaltres mateixos.

Bona campanya de Nadal i Reis!!

Eduard Hervàs

Tweet

En la primera sentència van acceptar les meues pretensions: que el Sr. David, Don Mascarell, com a regidor no podia ser instructor de l’expedient sancionador.

La Sra Bastidas, Dª Elena
i l’equiPP de govern decidí apel·lar. Amb diners de totes i tota la
ciutadania alzirenya, això és, sense costar-los a ells ni mig cèntim,
clar.

Ara ve allò i resulta que diu la Sala del Contenciós Administratiu de la Comunitat Valenciana que no tenien raó, que el Sr. Mascarell, com a regidor no pot ser instructor
d’un expedient contra un funcionari (encara que siga interi). Que ha de
ser un altre funcionari del mateix grup, en aquest cas del grup A.

No
he vist cap nota de premsa de l’Ajuntament, ni tan sols a la SuperWeb
municipal explicant-ho a la ciutadania. Per això, i amb tota la
modèstia per contar una cosa pròpia i persona m’atrevisc a contar-ho.

Per
cert, que s’ha perdut la sentència amb costes i tot. Això vol dir que
han de pagar les despeses del judici. les de la seua part i les de la
meua. Ho sent pels cabdals municipals en època de crisi, però
l’Ajuntament haurà de pagar les costes… No Dª Elena Bastidas
-que encara és alcaldessa- ni D. David Mascarell -que ja no és regidor,
viu a Algemesí i va i ve tots els dies des d’Algemesí a València més o
menys a les 7 del matí i a les 3 de la vesprada, respectivament. No és
just això de que en lloc de pagar ells i la resta de l’equiPP de govern
pague Alzira sencera, però no pretendran després de tot que també ho
pague jo…

i és que ja vaig pagar prou sense saber massa bé el perquè.
Ara, en llegir la sentència, se m’ha vingut al cap altra vegada tot
allò de l’expedient, i l’examen d’oposicions… (si no saps de què va,
o vols fer memòria pot spicar en el següent enllaç: EXPEDIENTS I OPOSICIONS D’EDUARD HERVÀS.)

I
com encara no sé d’on vingué tot aquell procés inquisitorial he pensat
que pot ser ja un bon moment per començar a investigar i a lligar caps.
Amb l’ajuda de totes i tos els qui sé que -almenys- em respecteu com a
persona i algú/alguna m’estima un poc i moltes/molts reconeixen el
treball que vaig fer amb l’Educació i la Infància de l’Ajuntament
d’Alzira al llarg de 18 anys.

Seguiré informant i explicant com podem, entre tots, anar seguint el fil. I arribar al cap

Eduard Hervàs

educalzira@gmail.com

Tweet