que us faça partíceps d’un esdeveniment que m’ocorregué fa uns dies,
amb les necessàries informacions complementàries que poden fer-vos
entendre la inexplicable qüestió.
bici germana de la que tenia fins que me la furtaren del garaig
comunitari, amb tot i casc, ulleres de sol i samarreta quasi
reflectant. Aleshores divisí a la llunyania per damunt la vorera, corrent a pas de carrera, una persona que em resultava coneguda. Amb la velocitat que de vegades computa el cervell m’adoní que era l’Antonio Zaragozá (alias Toni Zaragozá), aquell a qui aprovaren fa dos anys amb un quasi impossible 8 el primer examen de test de l’oposició a la plaça de tècnic d’Educació de l’Ajuntament d’Alzira
que jo, al llarg de 18 anys, havia anat configurant i donant-li cos i
contingut. Aquell que en el segon examen -que tingué lloc més d’un mes
després del primer, per donar-li temps- aprovà amb les puntuacions
unflades d’una part del Tribu
nal i el suspens de l’altra part, amb constància a l’acta que no estava per aprovar. En aquell procés selectiu on al primer -i únic- examen a mi em van posar un 4,906, i on s’empenyà l’alcaldessa Bastidas en presidir directament. No sé si perquè es presentava Toni, l’home de l’amiga de la seua amiga i col·laboradora Alícia, o perquè em presentava jo. He de confessar que en les poques ocasions en que ens hem creuat en aquests anys no he gosat de dir-li res; supose que no és obligat quedar bé amb qui no tens què.
Com
dic, ell corria a peu i jo a bici i ens vam creuar a velocitat de
creuer, i jo el vaig mirar, sense dir-nos res. Minuts després, vaig
haver d’allargar-me fins la fi d’aquella llarga avinguda, fer una
rodona i tornar per l’altre carril de
la calçada abans de girar per un caminal. I aleshores el vaig tornar a
veure vindre al ritme del seu trot d’entrenament. Ens vam tornar a
creuar i, en el moment que coincidirem en temps i espai, un al costat
de l’altre, ell damunt la vorera i jo a la carretera, es girà, alçà els
braços com un butoni i, amb veu alta i greu em feu “Uuuuu”,
com volent assustar-me. I de fet em vaig esglaiar un poc per la
sorpresa de l’atac verbogestual. (No sé si des de l’experiència de la
carrera pedestre sabrà el Sr. Zaragozà que un corredor en bici és un
subjecte emmaquinat amb un cert risc; qualsevol cosa que surta pot
provocar un accident, una caiguda, per exemple). Després
de la sorpresa del seu crit esgarrifador no vaig poder més que girar-me
(ja estava uns metres més enllà, que no vaig frenar i la bici seguí
avant com si no res) i cridar-li “quilipolla”, més que res com a mecanisme alliberador de la tensió i exorcitzador, per si de cas.
Tot allò em dugué a unes pregones reflexions que van quallar en dos punts alternatius però complementaris: o és que el Sr. Toni em
té molt present i era capaç de reconeixer-me sota el casc i les ulleres
i damunt la bici, que no sé per què, que jo no li he fet res, o és que
es dedica a asustar tots els ciclistes que es creua en els seus
entrenaments: no sé què serà pitjor de les dues coses.
A
l’endemà, comprant al supermercat, bon lloc per trobar conegudes i
coneguts, vaig coincidir amb un director d’un centre escolar d’Alzira,
li vaig preguntar pel Sr. Zaragozà i, de passada, li vaig contar l’anècdota. I m’informà, coses de la vida, que l’Antonio ja no treballava a l’Ajuntament d’Alzira, que havia tornat a la seua plaça que tenia Alberic, on havia demanat excedència per vindre a Alzira. Amén, novetat: ara s’ha quedat el Departament d’Educació al 50% de tècnics perquè el Sr. Antonio Zaragozá ha preferit els Serveis Socials d’Alberic a l’Educació d’Alzira, no sabem per què. Haurà de tornar a eixir la plaça, dic jo, encara que siga per ocuparla algú interinament que, supose, haurà demanat excedència…
Al
que anava des d’un principi, que no sé com prendre’m el tema de
l’esglai del corredor. El que intentaré és no elaborar cap de fòbia a
la bici, a Carcaixent o als
corredors de peu pla. Ni tampoc iniciaré un procés de paranoia de
persecució, estaré alerta. Encara com em vaig col·locar un retrovisor a
la bici! Així podré veure si s’acosta corrent algun correcamins
desesperat… Però i si duu la moto? Aleshores no hi haurà res a fer,
perquè amb casc és segur que no el reconec. Confiem, doncs, en la sort
i en la no-coincidència passiva.
